L'any passat vam haver de renunciar al mateix Posets per les males previsions meteorològiques (tot i que, a canvi, vam fer una molt bona excursió al Pic Sacroux -2.676m-), i l'any anterior (2010) vam haver d'arribar en condicions molt adverses al cim de Valliberna (3.067m). Totes dues excursions, igual que el Besiberri Sud, planificades per inicis de setembre.
L'any passat ja vam quedar que aquests cim de més nivell s'havien d'intentar fer abans de l'agost, i així vam planificar un nou intent a Posets (3.375m) pel juny d'enguany.
Amb bon criteri en Ramon va considerar més adequat estalviar-nos de fer els més de 1.800m de desnivell de pujada i després baixada en un sol dia, i vam fer nit en el refugi Àngel Orús.
D'aquesta manera, vam quedar divendres al migdia a Sant Feliu Sasserra i des d'allà vam sortir un grup de 7: el Joan i la Marta B., en Ramon i la Marta A., en Joan R., l'Esti i jo.
Ens vam aturar a dinar al restaurant Llavall d'Anglesola (la fonda del poble). Tot i que no vam poder testar els seus reconeguts cargols, vam gaudir d'un menú que, per 9€, era més que complert.
Un cop dinats vam continuar marxa per Balaguer, Alfarràs, Benabarre, Graus i Campo, fins arribar a Eriste (o Grist), des d'on vam agafar la pista, en alguns trams una mica dolenta, que porta fins al petit aparcament de Pleta d'Estallo (1.550m), a tocar de la "cascada d'Espigantosa". De seguida vam iniciar la marxa, eren les 18:20h i ens quedava entre hora i mitja o dues hores de camí.
Cascada d'Espigantosa. Aigua abundant
La pujada va ser ràpida, tot i la xafogor de caminar bona part entre bosc i la càrrega de les motxilles, a 3/4 de 8h ja érem al refugi Àngel Orús (2.148m). La pujada, tot i que vam anar per feina, és magnífica. I més en aquesta època de l'any: la neu acumulada a la part alta de la muntanya va baixant cap als rius que, ara, baixen carregats d'aigua i vida. Soroll d'aigua baixant amb força. Per a mi, una de les millors músiques possibles!
En arribar al refugi no vam tenir temps ni d'instal·lar-nos. Sento dir que la gestió del refugi va deixar una mica que desitjar. A les 20h deixaven de donar sopars, de manera radical. Ens trèiem les sabates i ja ens apuraven per sopar i, efectivament, a la que van acabar de repartir el "rantxo" als presents, van tancar paradeta. Mentre esperàvem que ens serveixin i comentàvem el menú (macarrons amb tomàquet i botifarra), a l'encarregat del lloc no li va faltar temps per a deixar-nos anar un "de Almacelles para arriba esto se llama longaniza, no botifarra". Simpatia espanyola...
Sopant al refugi Àngel Orús, que més que un refugi sembla un hotel, però amb un servei deficient
Un cop sopats vam donar un vol per fora. Començava a fer més fresca, però no excessiva. Tot i així, abans d'anar a dormir vam escalfar el cos amb una mica d'orujo i patxaran. A les 22h (horari previst) érem a dormir.
Dins del grup ningú no va dormir bé. A les 5h tocava el despertador i jo, al igual que algun altre, ja érem desperts. La majoria de la gent de la resta de lliteres es llevava com nosaltres. A les 5:30h esmorzàvem: cafè amb llet, magdalenes dures i croissants passats...
Engegàvem poc més tard de les 6h. Ja era ben clar i la temperatura era immillorable. Amb aquestes condicions la idea era anar avançant el més ràpidament possible, ja que ens quedava molt camí pel davant.
La vegetació, com és habitual en aquestes alçades va anar desapareixent, l'aigua no. Corria airet i, tot i el sol, la sensació era de frescor.
Començàvem a veure neu de manera cada vegada més abundant. El camí s'enfilava entre rocs i pràcticament tots anàvem ja en màniga curta.
Havíem fet prop de 500m de desnivell en menys de dues hores i arribàvem a la Canal Fonda.
Inici de camí per la canal fonda. Molta neu.
La canal fonda és l'únic lloc a on es queda neu pràcticament tot l'any. Però a inicis de juny, hi havia neu en quantitats importants i a l'hora del matí que era, estava molt i molt dura. Neu dura i pendent molt dreta: els grampons eren imprescindibles. Ens els vam calçar i vam iniciar la pujada. Es va començar a notar com la temperatura baixava de valent, uns vam haver de treure paravents, d'altres directament els anoracs.
L'esforç es feia cada vegada més evident, quan semblava que la pendent no es podia posar més dreta, la muntanya s'entestava en demostrar-nos que si. Hi havia trams en que la neu, tot i estar molt dura, baixava amb cada trepitjada i tenies la sensació de relliscar. Em vaig quedar enrere amb l'Esti i la Marta A., mirava d'anar clavant amb força els grampons per a a poder esgraonar la paret gelada, però això feia que el ritme fos molt lent i penós. Més tard vam trobar una traça més trepitjada i fent ziga-zagues vam poder avançar amb més comoditat.
Quan l'aire es deixava sentir, el fred es feia més que evident.
El tram final, fins arribar al Coll de la Dent (3.010m), va ser el més dret i dur. Tot i així, la neu estava en bon estat es es pujava bé.
Un cop al coll, al peus del majestuós Dent de Llardana (3.085m), vam recuperar forces menjant una mica. Feia vent i ara sí que el fred era notable. Els que encara no ens havíem posat els anoracs vam fer-ho, ja no ens els trauríem fins a la canal fonda, ja de baixada. Des del coll podíem comprovar que encara ens quedava un tram de pujada per neu tan llarg i dret com el que acabàvem de fer. Ja ens trobàvem a més de 3.000m i, vulguis que no, la manca d'oxigen es trobava.
L'impressionant "Dent de Llardana" i el coll comencen a quedar petits. Pugem molt.
Per "la Espalda de Posets". Llarga tartera nevada a 3.200m. La "Dent de Llardana" comença a veure's petita
La zona de la cresta estava sense neu. Des d'on érem ja veien a molts caminadors que arribaven a la part baixa de la cresta i es treien els grampons. Nosaltres encara vam trigar una estona.
Arribàvem al final de la tartera i vam poder descansar una mica mentre ens trèiem els grampons. Les vistes del sector de la Maladeta-Aneto eren espectaculars.
Aneto
Estàvem a uns 3.225m d'alçada i, per tant, encara ens quedaven uns 150m per superar. Es van fer durs. Primer per unes marrades i després, ja en la cresta, amb un terreny estret i aeri que, si no fos pel cansament i el fort vent que bufava a ratxes, no hagués tingut cap dificultat però que, ens les condicions en que ens estàvem movent, feien no abaixar la guàrdia.
Al voltant del migdia (més de 5:30h de pujada!) vam arribar a cim (3.375m). La satisfacció era tan immensa com les vistes que teníem des d'allà dalt: Perdiguero, Maladeta, Aneto, Vallhiverna, Monte Perdido, Besiberris més lluny... Impressionant!
Monte Perdido
La baixada va ser de bon fer. Només vam haver de vigilar una mica amb el vent a les zones més exposades de la cresta. Els trams de neu, que podien ser complicats, es van anar fent molt bé ja que, a aquesta hora, la neu s'havia anat estovant i no hi havia tant perill d'una relliscada. Abans d'arribar al final de la canal, encara ens van caure quatre volves de neu...
En arribar al final de la Canal Fonda ja vam veure que anàvem molt passats de temps i que tindríem molt complicat dinar al refugi. Era 1/4 de 3h i al refugi ens van dir que a les 3h tancaven cuina. Els dos joans van tirar avall a tota pastilla, però tot i que en Joan R., que als seus 17 anys estava molt fort i ràpid, va aconseguir arribar just a temps, tot el que va aconseguir treure dels "intransigents gestors" va ser uns entrepans de llom...
Els altres 5 ens vam agafar la baixada més tranquil·lament. Arribàvem al refugi poc abans de les 4 de la tarda, gairebé 10h després d'haver sortit. Poder treure'm les botes semi-rígides va ser altra de les satisfaccions del dia.
Vam donar bon compte dels entrepans i unes cerveses. Els joans i la Marta B., van tirar avall sense entretenir-se gaire. Ells tornaven ja a Sant Feliu i s'havien d'afanyar.
Nosaltres 4 ens ho vam prendre amb més calma. Les cames estaven ben toves i, tot i que només faltaven 600m de baixada, es van fer llargs. Si per pujar de l'aparcament al refugi el dia anterior ens vam estar poc més d'hora i mitja, per baixar gairebé dues hores. S'ha de dir que vam aprofitar per a treure el cap a la cascada d'Espigantosa, de prop era encara més espectacular.
Si hi ha un lloc al que nosaltres li puguem dir refugi, aquest sens dubte és l'Hotel Tres Picos d'Eriste. N'he parlat sempre que hem anat a la zona, però no em cansaré. Restaurant més que correcte, bones habitacions, petit, acollidor i tranquil. De fet, diria que aquest dissabte érem els únics clients allotjats.
Després d'una dutxa reparadora, vam fer una cervesa i vam passar al menjador. Seure d'avant d'una taula de menjador després d'haver fet un cim com Posets o similar és especial. Repassar el plat, i repassar la pujada... Hummm!
Visita cultural
No pot faltar, quan de sortida de cap de setmana parlem, una visita cultural. Diumenge vam aprofitar per a visitar el poble de Roda d'Isàbena, us el recomano. Allà trobareu l'antiga seu bisbal (s. X a XII) i un poble amb unes vistes i una rehabilitació genials.
Vam aprofitar per dinar al Mesón de Roda.
Ressenya Gastronòmica
Pels que heu llegit tot el post, entendreu per què m'estalviaré ressenyar el sopar de divendres i dinar de dissabte al refugi Àngel Orús...
Divendres, de camí, vam dinar al bar-restaurant Llavall d'Anglesola. Una pena que no tinguessin preparats els seus bons cargols a la llauna. Tot i així, per 9€ vam dinar un menú prou bo: jo ensaladilla i un bistec més que decent. De postres, músic.
El sopar de dissabte (inclòs en la MP) al Tres Picos va ser, com sempre, molt bo. Unes boníssimes llenties de primer i llobarro de segon. Meló de postres. El vi, com no podia ser d'una altra manera, Somontano.
Diumenge vam dinar a Casa Simón - Mesón de Roda. Albergínies farcides de primer i un gran i bon entrecot de segon. De postres, pastís de formatge amb gerds. Vi Somontano i cafè. Tot plegat inclòs al preu del menú (20€). Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada