Tot i la boira i l’hora, la temperatura no era excessivament freda. La majoria dels 12 excursionistes vam optar per la màniga curta, i va ser d’agrair.
El començament de la pujada va ser demolidor. Seguint el corriol a l’esquerra de la carretera, van iniciar el camí seguint les marques verdes, moltes vegades mullant-nos els peus per l’abundant aigua que deixava anar el Torrent de Gorgutes. Pujada fent ziga-zagues molt dreta pel mig del bosc. Sensació d’humitat.
L'Esti durant la pujada
Vam travessat el Torrent de Gorgutes per un pont de fusta sota una cascada d’aigua. El lloc era realment bonic.
A partir d’aquí el camí es va fer més obert, seguint les fites que apareixien entre l’herba. A la nostra esquena es començava a mostrar la cara nord d’alguns 3 mils, entre ells la imponent Maladeta i el Pic d’Alba. Anàvem agafant alçada amb facilitat, i al cap d’una estona teníem davant nostre l’Ibon de Gorgutes. Aquí ja ens va començar a entrar el vent i vam haver de recórrer a paravents i jaquetes.
Des d’aquí no vam trigar gaire en arribar el Port de la Glera, un pas de muntanya fet servir des de fa segles per travessar d’una banda a l’altra del Pirineu. De fet, en bona part del camí encara quedaven rastres de l’antiga ruta empedrada i, per suposat, dels abundants hospitals de muntanya que allotjaven els viatgers que travessaven els Pirineus (el de Benasc n’és bon exemple). Des d’aquest coll van poder apreciar el camí que baixava per la vessant nord, direcció Banyeres de Luchon.
Ja teníem a la vista el pic Sacroux, però abans havíem de fer una petita, però molt entretinguda i gens perillosa, grimpada per una paret rocosa. Gràcies a les petites marques blaves i a alguna fita molt ben situada vam trobar les arestes que, d’esquerra a dreta, ens vam permetre travessar, sense gaires problemes, aquesta paret.
Vam arribar a un collet just a sota del pic. Feia vent i, després de refugiar-nos una mica i contemplar les vistes, vam accedir al cim, trigant només 5 minutets.
Sovint les millors vistes no estan a les muntanyes més altes, i el pic de Sacroux n’és bon exemple. Espectaculars vistes, al nord, del cantó francès. Valls boscoses cobertes per les boires, simplement genials. Al sud, imponents, la Maladeta (3.308m) amb la seva gelera i el pic de l’Alba (3.118m) i, a l’est, espectaculars, les tuques de Salvaguardia (2.738m) i la Mina (2.683m).
Aquí a l'esquerra, punxagudes, les tuques de la Mina i Salvaguardia; al centre la Maladeta i, a la dreta el Pic d'Alba
Eren prop de les 11h i no hi havia rastre de les pluges anunciades. Tot i així, pel massís de la Maladeta i la zona del Salvaguardia i la Mina, núvols grisos amenaçaven. Vam esmorzar una mica i van baixar, no era qüestió que una tempesta ens agafés allà dalt.
La baixada la vam fer pel mateix lloc. L’única dificultat va estar en la desgrimpada, però no va haver-hi cap problema. Arribàvem als cotxes poc abans de 2/4 de dues. Els núvols semblaven marxar i la temperatura no era gens freda.
durant la baixada...
Vam arribar a l’hostal amb la satisfacció d’haver fet una excursió genial, però amb la sensació que encara podíem estar fent el Posets. Els senyors del temps, que tant ens havien amenaçat, s’havien equivocat. Per sort per a mi, no hi vam decidir anar, ja que donada la situació dels meus peus (resultat de la caminada de dijous a Matagalls), amb dues grans butllofes encetades, no hagués pogut resistir una caminada d’aquest nivell.
Vam aprofitar la tarda de dissabte per a fer alguna compra muntanyenca per les nombroses botigues de Benasc i per a donar un vol pel poble. Abans de tornar a l’hostal, encara vam tenir temps de fer una cerveseta...
Perfil excursió:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada